domingo, 31 de agosto de 2008

La sabiduría loca: la ligereza

El pasado martes 26 de agosto, Victor-M.Amela publicó una entrevista a Lee Lozowick, músico místico de la tradición baúl, en La Contra de La Vanguardia.

Ya que hoy es el último día de este mes, y debido también a que es domingo, dedicaré unas líneas a recordar las palabras de este hombre, para que nos acompañe amablemente bajo el umbral de la puerta.

En el artículo, Lee Lozowick nos explica que “La tradición baúl surge hace unos 500 años en la India, en la zona de Bengala, cómo síntesis del hinduismo y budismo.”(…)” Postulan que Dios es inherente a todo lo existente y que puedes alcanzarlo mediante la autoexploración.”(…)”Los baúl no observan dogmas ni rituales, pero sí la práctica de las artes. La poesía, la música, el canto, la danza…con una actitud yóguica, de meditación.” Pues (…)” El arte es sagrado.” Y (…)”Los baúl son mendigos músicos, artistas itinerantes, músicos que vagan.”

También afirman que (…)” El intelecto, la mente es un filtro de la realidad: nos vela la verdad. Pero el arte, en cambio, no dialoga con el intelecto, sino con el corazón: el arte se salta la mente y es una vía directa a la emoción, al alma. Conecta con la verdad, con lo divino.”

L. Lozowick definiría la cordura cómo “La sabiduría loca.”

Nos explica que “Ramsuratkumar, su maestro yogui, bromeaba, desplegaba siempre su sentido del humor.”(…) “La broma, también es sagrada.”(…)” Mientras ríes no estás pensando en tus conflictos, quedas liberado de ellos. Un momento de risa es un momento de libertad. Y a más libertad, más parte de la vida formas.”

Y también, apuntando al futuro, nos dice que “Si hay que cambiar hacia algún lado, es hacia la Mujer. Ser Mujer. Hay que luchar para conseguir ser Mujer. No aludo al género, sino a Mujer con mayúscula, al principio femenino. Ahí estaremos adentrándonos de nuevo en el ámbito sagrado. ¡Ah, y no olvide jamás el sentido del humor, la ligereza!”

Para terminar…una pluma.

Ladueñadelhilo, fin de agosto, 2008.

miércoles, 27 de agosto de 2008

Viaje submarino: otra de sal

CHARCOS Y SIRENAS

Charcos y sirenas
Suspendidos en sal
Menores en silbidos
Blancas al azar
Peinados de azufre
Sonrisas de cal
Señoritas que se aguantan
El pis en el umbral
Perdigones de acero
Se enquistan en el lugar del mal
Paragüistas que se esconden
Del chubasco que está por llegar
El mar que se avecina
El lugar esperando en el bar
Suspendidos de acero
Corcheras sin mal
Que por bien no venga
Aullidos en la noche
Charcos y sirenas
Pérdidas de flujo sanguíneo
Subidas de tensión arterial
Condenas sin cadenas
Vecinas sin rechistar
Chistes que grapan
Hojas de par en par
Ventanales que gritan
Las noches y las mil y una más
Subidas de tono
De tono mayor
Venta de espejos
Espejos al por mayor
Desparpajo y poderío
Poder de la comunicación
Transfusión de sangre
Beber sin ton ni son
Decir lo que te viene en gana
Tragar sin abusar
Tratar de explicar
Lo que vale un peine
Escuchar sin rechinar
Decir el refrán del caballo
Y regalar un par de más
Recoger la cosecha
Que sembraste un día
Desnudarte
Y quedarte en paz
Charcos y sirenas
Peces en el mar.

Ariadna Salvador_2006

domingo, 24 de agosto de 2008

Segundo viaje

VIATGE DE SET IMATGES
Tenim una primera imatge.
Un home que baixa una escala amb un pès a l’ esquena que no el deixa avançar lliurement.
L’ home tancà la porta de casa i volgué dirigirse al terrat, però a pesar de la seva primera voluntat, el pes el precipità escales avall. La caiguda fou primer abissal, i poc a poc anà tornant-se un descendre de ploma refrenada per alguna força que venia d’ una altra banda. En l’ intent d’ alçar la mirada al celobert, s’ estimbava directament al replà del pis inferior. Allò era indignant. No aconseguia fer res del què es proposava. Semblava que els seus sentits li estàven jugant una mala passada. Si l’ instint li deia puja, el cos responia baixant. Si els ulls volien mirar, les cames s’ encarregaven de dirigir-lo al fóns de les obscuritats. ¿Com s’ explicava aquella molesta dissonància? Havia
d’ haver alguna forma de redreçar el desviament del seu organisme.
Per començar, havia de conèixer el pès que donava orígen al seu desequilibri. Però era difícil de deixar-se veure. Per poc que es tombés, un mínim moviment mal cercat el tornava a conduir a l’ abisme. L’ home va pensar que el millor seria treu-re’ s el pes de l’ esquena per poder mirar-lo de cara. I allò li posava els pèls de punta. Vés a saber el què es trobaria un cop descarregat de tota aquella caixa de discòrdies. Amb una esforçada decissió procedí a palpar-se
l’ esquena, esperant localitzar l’ intrús. La seva sorpresa arribà quan, passada una estona de desenfrenada recerca, resolgué la inexistència física de l’ intrús que el turbava. Allò el va fer esgarrifar. Un cop arribats a aquest punt, ¿per on havia de seguir la recerca, si ja no hi havia punt ni destí on dirigir-se? Allò
s’ estava complicant, però ningú li havia dit que pujar una escala fós una empresa fàcil.
Tenim una segona imatge.
Una dona que omple una banyera d’ aigua calenta i no aconsegueix graduar a la temperatura adequada.
La dona s’ anà desvestint amb la paciència i atenció que requereix un ritual. Mentrestant l’ aigua anava rajant de l’ aixeta. Ella s’ hi apropava per intercal.lar la sortida d’ aigua calenta amb la de la freda. Estava organitzant els preparatius d’ un viatge dominical al fóns de les aigües.
Les sals de bany anaven emergint poc a poc a la superfície, generant illes voluptuoses i fràgils que viatjaven d’ un racó a l’ altre del continent aqüàtic.
El nivell de l’ aigua estava qüasi al seu punt àlgid, i la dona decidí introduir el primer peu a l’ aigua. Però per la seva sorpresa la temperatura de l’ aigua l’ expulsà ràpidament del seu paradís setmanal. ¿Com podia ser? Havia repetit els mateixos passos de sempre. Era impossible haver errat en aquella tasca tant sabuda i freqüent. D’ aquesta forma, ja nua i amb un peu moll fora de l’ aigua, procedí a treure el tap de la banyera per a fer lloc a una nova vinguda d’ aigua calenta. Quan l’ hagué buidada una mica, tornà a posar el tap fént tornar a rajar l’ aixeta. De mentres, anà remoguent l’ aigua amb la mà dreta. Un cop plena de nou la banyera, tornà a introduir, aquest cop, la punta de l’ altre peu. I per a la seva segona sorpresa, l’ escalfor excessiva de l’ aigua la tornà a expulsar del seu desitjat espai submergible.
Estava començant a agafar fred allà fora, amb els peus molls i una espera molesta. Però no es veia capaç d’ entrar allà dintre. La temperatura de les aigües l’ apropaven més a la imatge d’ un infern que a la d’ un paradís.
Hauria de llançar – s’ hi o esperar. ¿Qui li havia dit que fós empresa fàcil ingressar al paradís?
Tenim una tercera imatge.
Un nen jugant a pilota a dalt d’ una muntanya.
El nen havia arribat allà dalt amb el cotxe de la seva mare, que l’ havia portat a passar uns dies a la casa de la muntanya dels avis.
Allà el cel era més ampli que el de la ciutat i els colors més vius, més palpables. El nen no pensava en tot això, pero indubtablement es filtrava en la seva forma d’ actuar i mou-re’s. No calia pensar-ho perquè era una evidència.
Tot just arribà agafà ràpidament la pilota i sortí a córrer. En aquell espai verd no hi havia límits ni senyals de prohibició. Podia arribar fins on els seus peus el portéssin, fins on la seva pilota volgués acompañar-lo. Aquell era, com hagués dit el seu avi, el jardí de les delícies. Ell, en canvi, pensava que aquell, ni era un jardí, ni era una delícia. La delícia el portava a imaginar alguna cosa irreal, i el què era allò era un prat real, amb l’ aire fred i les branques que esgarrapen les cames i el fang que s’ enganxa a les soles i les mans plenes de terra i sang.
Cada cop que tornava de recórrer el prat, li semblava haver passat un any sencer de la seva vida. Allò per ell, era un repte, i més acostumat com estava a les comoditats de la ciutat.
El nen es proposava una fita, i no es rendia fins que la cercaba. Hi abocava tot el que tenia. Aquell dia es va marcar arribar fins al pou. L’ últim cop li havia faltat molt poc, però l’ havien vingut a buscar abans de poder-ho aconseguir.
Va començar a avançar fént salts amb una sola cama, primer sobre l’ esquerra, després sobre la dreta. Quan ja en tingué prou avançà a marxa lenta amb la pilota entre les cames. Després, se li acudí avançar fént el pi, sobre les dues mans. En aquell moment se li descontrolà la pilota i li caigué dins el pou. Havia arribat. Havia guanyat el pou i perdut la pilota.
Tenim una quarta imatge.
Una nena llançant-se al mar.
La nena tot just entra comença a bussejar fins que els pulmons li diuen prou. Manté els ulls oberts al llarg de tot el recorregut. La visió no és nítida com a fora de l’ aigua però els colors i la llum brillen d’ una forma especial allà abaix, i és per això que no pot deixar mai de mirar cada cop que es capbuça. Els ulls no li piquen. Li agrada la sal. Li agrada viatjar al fóns submarí fins que el seu cos l’ obliga a tornar a la superfície. Un cop a dalt, es deixa portar per les onades, i s’ estira panxa enlaire amb la sensació de que el pes de la terra ha desaparegut per sempre. Allà no existeix el pes, ni el cansanci, ni la suor de l’ esforç que se’ns emporta sota terra. Allà la llum brilla i tot està suspès en l’ aire.
Un cop ha descansat, la nena comença a fer voltes sobre sí mateixa, amunt i avall, a dreta i a esquerra, a l’ aire i a l’ aigua.
En algun moment del viatge es troba amb algun tros de plàstic o amb algun tros d’ alga que se li queda enganxat al peu. Aquestes intrusions la retornen a la realitat de la terra, allà on els entrebancs són més propicis i més comuns. Li fa recordar que té por a certes coses, que el desconegut a vegades l’ espanta, i que no tot és aquella forma de brillar. Però decideix inmediatament no enfonsar-se i tornar a flotar panxa enlaire, confiant en la benevolència de les onades que la duràn allà on hagin de dur-la. Decideix que no oferirà cap mena de resistència, i que aprendrà a conviure amb els paràsits que es preséntin al llarg del viatge, perquè a la fi no són més paràsits que ella mateixa dins d’ aquella inmensitat de mar insondable a on tot hi té lloc i cabuda.
Quan la pell dels dits perd la seva tirantor, la nena emprèn el camí cap a la platja. Allà torna a tombar-se panxa enlaire, deixant que el sol esbórri el viatge.
Tenim una cinquena imatge.
Un avi s’ intenta tallar les ungles dels peus.
L’ avi s’ asseu lentament a la tassa del wàter. Amb dificultat recolza la cama esquerra al braç de la banyera. En aquests moments, sént més que mai que el seu cos se li rebela en contra. Fa temps que el va deixar d’ obeïr. Quan la seva dona era viva, s’ ajudàven l’ un a l’ altre en aquestes ocasions. I ja el cos, havia deixat de ser desde feia temps, el meravellós embolcall que els havia seduït l’ un a l’ altre temps enrere. El cos se’ l sentia ara com una màquina vella que havia de cuidar per poder seguir avançant amb ella. Una màquina que a vegades estava molt lluny d’ ell mateix. Una màquina que havia deixat de fer les coses quan tocava, i que es prenia la confiànça d’ actuar pel seu compte, sense consultar-li a ell, aquell que en principi, era el seu propietari. Ara pensava que ja no, que ja no ho era, i que potser mai ho havia arribat a ser, encara que en el moment en què les carns éren fermes la seva vanitat el portés a creure -ho amb fermesa. Ara que les evidències es presentaven tan clares, es preguntava de qui era aquell cos, de qui éren tots els cossos que vagaven allà fora. A vegades li festiguejava infinitament haver d’ estar al servei d’ aquella abominable màquina a la que li seguien creixént les ungles dels peus.
En aquell instant va tornar a recordar, com l’ últim cop que es va trobar en aquella situació, que la seva mà no arribava a on havia d’ arribar per poder tallar les ungles, i que per tant, la tasca que havia pensat realitzar aquella tarda seria irrealitzable. Un cop més, el seu cos es posava per davant de la seva voluntat. Hauria d’ acostumar-se a memoritzar els límits que els anys li anaven otorgant com per art de màgia. Perquè, a la fi, ¿qui li havia garantitzat la fidelitat del seu cos ?
Tenim una sisena imatge.
Una àvia s’ asseu davant el mirall de la seva mare.
Recorda quan, en la seva primera maduresa, es va mirar al mateix mirall i va sentir una cop sec al pit al sentir la imatge de la seva mare en ella mateixa. Ara feia temps que ja no reparava en mirar-se amb deteniment. Si necessitava pentinar-se, li ho feien a la perruqueria, i com que la seva vida social minvava a mida que creixien els anys, la pressió de l’ ull aliè desapareixia de forma inminent. Podria dir-se que anava deixant-se en mans dels altres, i que la humiltat que comportava el no sentir-se d’ una mateixa, li eixamplava els límits i la deixava fora d’ aquell antic teatre que havia protagonitzat anys enrere. Ara s’ havien caigut les teles que separaven l’ escenari del camerí. En certa forma, era com si la foscor que envoltava el misteri hagués estat substituïda per una llum de neó que ho convertia tot en una claredat ineludible i a vegades grotesca.
El rostre de la seva mare s’ havia quedat doncs allà per sempre. Ja ningú la podria treure d’ allà. Ni quan la seva filla o la seva néta es miréssin en aquell mateix mirall al principi de la seva maduresa.
El dolor primer, aquella extirpació sagnant, es convertí lentament en la lleugeresa que experimenta el que es treu un pes de sobre. Perquè només un cop extréta la pedra, es donava conte de que era més insuportable guardar el diamant, que viure sense ell. El tresor era un pes més a mantindre, una parcel.la més a conservar. Era difícil d’ explicar el plaer de les mans buides a aquells que seguien regint-se pel ritme de la comunitat dels tresors.
Ara podia dedicar-se a ser sense haver de demanar permís a un cos subjugat per les normes de l’ alta pedreria. ¿Qui podia tallar -li la veu ara?
Tenim una setena imatge.
Hi ha algú que vol marxar de viatge.
Aquest algú està aborrit perquè es dedica a fer el mateix un dia rere l’ altre.
Aquest algú no percep la diferència dels dies i se li acut que fugir de l’ escenari habitat pot ser una bona forma de retrobar-lo distint a la tornada. Si és que es decideix a tornar. Decideix emprendre sol el viatge, per poder trencar amb més força amb els lligams que l’ enguleixen dia a dia en la seva quotidianitat.
S’ equipa amb una maleta de poc pes i es dirigeix a l’ aeroport. Allà compra un bitllet amb el destí desitjat. Per fer temps, donat que l’ espera serà llarga, s’ asseu a la taula d’ un bar després de comprar-se el diari, com cada matí. Demana el mateix croissant i el mateix cafè de cada matí, i emplea les mateixes paraules que sol emplear per dirigir-se al cambrer. Fins i tot m’ atreviria a dir que el cambrer que el serveix té una retirada al cambrer que el serveix al bar on esmorza la resta dels dies. I es troba, acte seguit, amb una dona molt semblant a la que li demana el diari els dilluns a la taula contigua.
Ningú diria que està a punt d’ iniciar un viatge.
Tot se succeeix al mateix ritme que la resta dels dies, i ell segueix respirant de forma compulsiva, com si esperés alguna cosa més, o alguna cosa menys del que el devenir el proveeix. Es podria dir que aquest algú no hi és. No hi és ni hi serà mentre segueixi respirant com respira, tant si respira l’ aire de Barcelona, tant si respira l’ aire de Nàpols.
Hi ha algú que vol marxar de viatge, però potser costarà que es mogui.
Després d’ esmorzar, puja les escales mecàniques i es dirigeix a embarcar.
Quan arriba a les màquines de control, un dels homes el col.loca junt amb les maletes, i es pregunta què fer amb aquell objecte perdut que no es visualitza.
Ariadna Salvador_2005



sábado, 23 de agosto de 2008

Primer viaje


REGRESO AL BARCO PIRATA

Viajábamos hacia la luz.
Eso nos enseñaron desde muy pronto.
Es lo primero que aprendimos a hacer.
Nadie a nuestro lado, nadie de la mano.
Sólo un hilo que nos conducía al exterior
del lugar que nos creó.
Luego el hilo se corta.
Y lloramos.
Tenemos que empezar de nuevo.
Aprender a erguirnos
y a llorar un poco menos
cada vez que los hilos vuelven a cortarse
y a soltarnos de nosotros mismos.
O de lo que creíamos ser.
Y vuelven a dejarnos fuera de juego.
Y tenemos que volver a crear otro nuevo espacio
un poco menos nuestro y más de todos.
Porque no estamos solos.
Aunque nadie nos coja de la mano.
O nos la cojan pero sepamos
que estamos cojos.
Y que probablemente llevamos un parche en el ojo.
Y que también hay un loro
que repite sin cesar
-a la altura de nuestros hombros-
todo aquello que decimos
o pensamos
o creemos habernos dicho.
Y en este punto,
alguien vuelve a pisarnos la pata de palo,
y volvemos a despedir al loro
y al parche
y a la mano que nos acompaña,
y reiniciamos cegados
-por enésima vez-
el viaje hacia la luz.


Ariadna Salvador_2006

viernes, 22 de agosto de 2008

Bautizo de sal en el ojo del huracán

Bautizo este blog en un día del 08 del 2008, situando a Elrumordelhilo en un lugar parecido al del ojo del huracán. Con el proyecto de La circulación verbal a mis espaldas y el cuento de El rumor de las verdades venideras cómo motor, abro espacio a un lugar dónde "Haz lo que quieras será toda la Ley", y así "El amor es la ley, amor bajo la voluntad."
Os mantendré informados,

Ladueñadelhilo